R- Sona a una cosa molt hippy(!?) i d'idees romàntiques i poc pràctiques...
Cx- Serà molt "hippy", però han tret al carrer el que altres fan i diuen virtualment.
A mi m'agrada la moguda, també m'agrada que hi haja tanta gent fins els nassos de l'estat de les coses i diga la seua, i m'agrada que s'hagen separat de la campanya electoral, on tothom desconfia de tothom i s'enroca en l'escepticisme.
No sé si les idees són poc pràctiques, ací deixe un enllaç.
Són les formigues i fan visible el formiguer. Ja veurem què dóna de sí, però açò no havia passat mai.
D- A mi m’extranya que a la dreta els molesten i que jo no els puga fer meus, és una sensació extranya: trobe que és la primera vegada que no m’identifique ni simpatitzae amb un enemic de la dreta.
Q- Posiblement el que quede de tot açò és la força del feisbuc i el twitter en la forma de mobilitzar a la societat civil i de fer política. De com s´ha passat de manifestar-se virtualment a eixir al carrer i mantindre una organització virtual que convoca, informa, difon videos i consignes i deixa els partits polítics tradicionals com espectadors que no saben ni per on agafar-ho.
També sorpren que als partits d´esquerra no diguen la seua, com si no vullgueren molestar als indignats, i que la dreta utilitze totes les televisóns feixistes per insultar aquesta gent i que demanen que se´ls desallotje quan aquest moviment no els ha suposat cap perduda de vots. I per acabar-ho d´adobar la nula visisó política del conseller Felip Puig comportant-se com a una dictadura.
I tot això en un moviment que fa aigues per tots els costats, sols cal veure el video de l´actuació de Xavi Castillo a la plaça de l´Ajuntament de València i alucinar quan l´interrompen i intenten censurar-lo diguent-li que allí no es pot fer política. (a partir del minut 7:30)
J- Estic d'acord que és un tant estrany el que es remou a dins de mi quan els sent i els veig actuar. Potser se'ns escapa el missatge real, potser són més sincers del que semblen i nosaltres estem massa acostumats a estar organitzats i hem oblidat el valor de discutir en comú i acordar... l'assemblearisme que practiquen m'agrada, però les imatges dels braços en alt i votant massivament sense gaire control, a ull, em resulta xocant. Hi ha missatges clars: llei electoral nova, demanar que es trenque el bipartidisme, qüestions econòmiques que podem signar tots... i el que frapa és que són missatges alineats, dels nostres, però conviuen en un maremàgnum en què es barregen cosmopolitismes apàtrides que amaguen un evident odi a les reivindicacions nacionals, una voluntat fèrria de no barrejar-se amb els partits polítics, com si tots fórem iguals i tots estiguérem a l'altre costat de les seves voluntats... Estic d'acord amb el David que em sent estrany. Un parell de dies després del 15 vaig llegir un article molt lúcid del Salvador Cardús en què posava a caure d'un burro el moviment, però a mesura que passen els dies observe que el moviment que reclama més i millor democràcia té aspectes bons: ha fet eixir molta gent, jove i gran, al carrer... Jo crec que necessite observar més per fer-me una idea certa. El que tinc molt clar és que, en cap moment he tingut l'impuls d'acostar-me a cap plaça... no m'il•lusiona i això em frena. No dic que, per part meua, no hi haja un rerefons que amague certes pors a dedicar energies a alguna cosa que m'aparta d'objectius polítics més vàlids per a mi, però, en conjunt, crec que parlen molts que haurien pogut parlar més abans, només fa uns dies, en fòrums oberts i en organitzacions creades que compartien moltes de les seves reivindicacions i no ho han fet. No sé, no tinc clar encara què passa, però no posaria la mà al foc que la democràcia que reclamen siga exactament la que jo reclame... Jo continue sentint-me còmode en organitzacions més o menys clàssiques, però amb valors i procediments de clara democràcia interna. Em sabria greu que tot acabara en un experiment sociològic i no puc deixar de pensar quants d'ells haurien eixit a reivindicar els mateixos objectius sobre el fet que un món millor és possible si tingueren una feina estable i aspiracions personals amb hipoteques i tot això que acabem fent la majoria... tants? No sé, l'any 2006, per exemple, quan tot semblava que rutllava, el món també estava igual de mal distribuït, la llei electoral era la mateixa, les hipoteques les havies de pagar igual, la fam existia al món de forma galopant i les guerres mataven gent a tot arreu... i on eren ells? El món canvia, és cert i els contextos són canviants i per tant evolucionen les persones i les maneres de procedir... però continue desconfiant de tanta efervescència... com si molts només estigueren lluitant per tenir l'oportunitat de comprar-se la casa i el cotxe... Massa dubtes per tenir una opinió formada.
Cx- Comence a perdre la fe..., mireu què he llegit
Al- La veritat és que no sé que pensar dels indignats, moviment 15-M o com vullguen dir-se. Tampoc està clar amb què estan indignats... amb el sistema polític? amb el neocapitalisme? o ... amb no poder portar el tren de vida que pensaven podien portar quan jugaven a revendre pisos duplicant el benefici, guanyat 6000 euros/mes xapant parets etc. Ja no es es veuen els Cayenne pels carrers del poble de pintors i obrers (jugant a promotors).
Està clar que la qüestió és més complexa i molta gent s'ha trobat a l'atur sense saber ni com ni qer què i està passant-ho molt malament, però aquets indignats. Qui són? a qui representen? sembla una mescla molt variada: estudiants, parats i els qui s'apunten a tos... molts amb raons mes personals que ideològiques per a estar indignats, però amb què? falta concreció i falten propostes. tot plegat sempbla una gran pataleta, tirant-se a terra i fent un numeret con un xiquet de quatre anys perquè no aconsegueix el que vol al moment. veurem què passa i si de tot açò maura alguna proposta concreta de canviar "la cosa" o tot queda en una rabieta sociològica.
J- Us envie l'article del Cardús que us deia anit, per si voleu llegir arguments que contrasten poc o molt amb la força del moviment... Només com a exemple d'algú intel•ligent i gens allunyat de les idees de progrès que mostra un parer contrari a la bondat de les acampades...
A- El tema m'interessa, però la meua opinió del ditxós moviment és altament destructiva, per què ni m'agrada ara que ja s'ha degenerat ni m'agradà quan aparegué, ho vaig resumir al blog però en tot cas, m'alegra veure que no estic sola al món :D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada