Dimecres 25 de gener la ministra d’Hisenda començava un rosari de declaracions públiques que culminaren amb el decret que es publicà el divendres 28/12/2011: el Decret de les caixes d’estalvi. Resumint molt, valdria a dir que s’hi estableixen els coeficients mínims de “solvència” que les caixes d’estalvi espanyoles han de tindre per continuar la seua marxa. Una ràtio que s’anomena “core capital” i que relaciona els recursos que tenen les caixes (capital social i reserves) amb el risc que tenen concedit a clients.
Aquesta és una preocupació vella a Europa i, amb el nom de Basilea III, es va formar ja fa anys un grup d’estudi que determinava la xifra màgica d’aquesta ràtio de solvència: un 8% .
L’entitat que estiguera per dalt del 8%, perfecte! Qui no arribara... es va preveure que no seria possible la seua viabilitat, la seua continuïtat en el mercat de manera independent i sense necessitar recursos aliens, recursos que sols podria donar l’Estat. El “core capital” és un indicador de la necessitat que una entitat financera té o no té d’injecció de capital.
El que ha fet el govern espanyol és atendre la seua necessitat més immediata: restablir la confiança dels mercats internacionals de capital, que són els qui compren el deute públic espanyol, el qual serveix per atendre els pagaments més immediats; un deute públic que estava pagant-se molt car, i l’augment del preu del qual es pren com indicador de la imminent fallida de l’estat i de la necessitat d’intervenció, de rescat financer per part de les institucions internacionals. Aquesta intervenció ve precedida per la fallida del sistema bancari nacional (com ha passat a Irlanda) i que s’embeu tots els diners públics que un estat hi posa i que augmenta el dèficit públic estatal, fent a la nació més dependent de les cares emissions de deute públic. Una espiral perillosa en la que s’han centrifugat ja Grècia i Irlanda i que amenaça a Portugal i a Espanya.
Com eixir d’ací?
Amb una punyada damunt la taula a les caixes d’estalvi.
Implantant uns requisits igual o més exigents que els de Basilea III i exigint-los més prompte, a octubre de 2010.
Quantificant les necessitats de recursos que necessiten les caixes, a penes 20.000 milions d’euros (una xifra respectable, però no res en el maremàgnum de les intervencions de rescat de Grècia i Irlanda) i l’exigència a les caixes que es busquen elles els recursos.
Advertint que, si ha de ser l’estat espanyol que els pose, serà a canvi de la propietat de la caixa, de la reestructuració del consell d’administració i de la seua posterior venda amb liquidació a una altra entitat que presente un core capital acceptable.
Però el model de caixes, ja no val?
Sí, i tant. De fet a la primera ronda de fusions de 2010 va ser CajaAstur qui va “salvar” la CAM aportant una millor gestió, menys exposició al crèdit inmobiliari deteriorat i millor “core capital” i Caixa Girona va ser absorvida per una altra caixa: La Caixa de Pensions que també presentava una situació econòmica solvent i sense els problemes generalitzats que ara es plantegen de solvència. El que passa es que el govern es plega a les voluntats del mercat, un mercat globalitzat i que busca, fins i tot, la uniformització del sistema bancari. Un mercat que no enten d’entitats arrelades al territori, que respecten la llengua pròpia (unes més que altres tot cal dir-ho) i que destinen part dels seus beneficis no a accionistes anònims (el mercat) sinò a l’obra social i que retorna (retornava) part del guany que obtenia de la societat a la mateixa societat. Un gran banc (digue’m-li CaixaBank) és més fàcil de valorar i de fer-li un seguiment que desenes de caixes d’estalvi.
I açò qui ho paga?
Doncs nosaltres, no. Les persones de a peu, no. L’estat posarà els diners, els nostres diners, però el que farà serà reorganitzar i quedar-s’hi un temps mentre busca un comprador que li torne els diners, en un termini màxim autoimposat de 5 anys. Així que no serà un rescat de les caixes “a la irlandesa” on el tema ha costat la "friolera" de 85.000€ i després la Unió Europea ha hagut d’intervenir el país per a provocar posteriorment una crisi de govern i convocar eleccions anticipades.
L’única cosa mala que hi ha en tot açò és que el Banc Central que farà de braç executor no serà el Banc Central del nostre País, que el govern que ha organitzat el tema no és el govern del nostre País i que les caixes del nostre País poden passar a mans d’un banc de fora: un banc espanyol... Però això és un altre tema, és el xicotet problema de no tindre la independència i que Madrid mane de nosaltres, i de les nostres caixes d’estalvi.
Aquesta és una preocupació vella a Europa i, amb el nom de Basilea III, es va formar ja fa anys un grup d’estudi que determinava la xifra màgica d’aquesta ràtio de solvència: un 8% .
L’entitat que estiguera per dalt del 8%, perfecte! Qui no arribara... es va preveure que no seria possible la seua viabilitat, la seua continuïtat en el mercat de manera independent i sense necessitar recursos aliens, recursos que sols podria donar l’Estat. El “core capital” és un indicador de la necessitat que una entitat financera té o no té d’injecció de capital.
El que ha fet el govern espanyol és atendre la seua necessitat més immediata: restablir la confiança dels mercats internacionals de capital, que són els qui compren el deute públic espanyol, el qual serveix per atendre els pagaments més immediats; un deute públic que estava pagant-se molt car, i l’augment del preu del qual es pren com indicador de la imminent fallida de l’estat i de la necessitat d’intervenció, de rescat financer per part de les institucions internacionals. Aquesta intervenció ve precedida per la fallida del sistema bancari nacional (com ha passat a Irlanda) i que s’embeu tots els diners públics que un estat hi posa i que augmenta el dèficit públic estatal, fent a la nació més dependent de les cares emissions de deute públic. Una espiral perillosa en la que s’han centrifugat ja Grècia i Irlanda i que amenaça a Portugal i a Espanya.
Com eixir d’ací?
Amb una punyada damunt la taula a les caixes d’estalvi.
Implantant uns requisits igual o més exigents que els de Basilea III i exigint-los més prompte, a octubre de 2010.
Quantificant les necessitats de recursos que necessiten les caixes, a penes 20.000 milions d’euros (una xifra respectable, però no res en el maremàgnum de les intervencions de rescat de Grècia i Irlanda) i l’exigència a les caixes que es busquen elles els recursos.
Advertint que, si ha de ser l’estat espanyol que els pose, serà a canvi de la propietat de la caixa, de la reestructuració del consell d’administració i de la seua posterior venda amb liquidació a una altra entitat que presente un core capital acceptable.
Però el model de caixes, ja no val?
Sí, i tant. De fet a la primera ronda de fusions de 2010 va ser CajaAstur qui va “salvar” la CAM aportant una millor gestió, menys exposició al crèdit inmobiliari deteriorat i millor “core capital” i Caixa Girona va ser absorvida per una altra caixa: La Caixa de Pensions que també presentava una situació econòmica solvent i sense els problemes generalitzats que ara es plantegen de solvència. El que passa es que el govern es plega a les voluntats del mercat, un mercat globalitzat i que busca, fins i tot, la uniformització del sistema bancari. Un mercat que no enten d’entitats arrelades al territori, que respecten la llengua pròpia (unes més que altres tot cal dir-ho) i que destinen part dels seus beneficis no a accionistes anònims (el mercat) sinò a l’obra social i que retorna (retornava) part del guany que obtenia de la societat a la mateixa societat. Un gran banc (digue’m-li CaixaBank) és més fàcil de valorar i de fer-li un seguiment que desenes de caixes d’estalvi.
I açò qui ho paga?
Doncs nosaltres, no. Les persones de a peu, no. L’estat posarà els diners, els nostres diners, però el que farà serà reorganitzar i quedar-s’hi un temps mentre busca un comprador que li torne els diners, en un termini màxim autoimposat de 5 anys. Així que no serà un rescat de les caixes “a la irlandesa” on el tema ha costat la "friolera" de 85.000€ i després la Unió Europea ha hagut d’intervenir el país per a provocar posteriorment una crisi de govern i convocar eleccions anticipades.
L’única cosa mala que hi ha en tot açò és que el Banc Central que farà de braç executor no serà el Banc Central del nostre País, que el govern que ha organitzat el tema no és el govern del nostre País i que les caixes del nostre País poden passar a mans d’un banc de fora: un banc espanyol... Però això és un altre tema, és el xicotet problema de no tindre la independència i que Madrid mane de nosaltres, i de les nostres caixes d’estalvi.
GRUP ARRELS de Carcaixent
