Vilaweb i altres interferències...

Llibertat? On queda si el que volem dir és el que els altres no volen sentir? Llibertat perquè els mitjans de comunicació facen el que els toca fer: dir coses que no volen sentir aquells que ostenten el poder. El cas de l'editorial de Vilaweb en contra del que volien sentir els dirigents del PSC, o el cas de la societat civil organitzada a través d'ACPV amb la TV3, perseguida pel PSOE en temps de Barrionuevo i en temps del PP, amb Aznar i amb Don Francisco Franc(amps), i altres casos semblants, ens fan pensar que la llibertat d'opinar o de contrastar opinions, és el primer que no permetran tots aquells que pensen que la teua opinió o la informació contrastada els pot fer mal o, senzillament, pot fer trontollar l'estructura de la gran mentida en què han basat la seua existència. A nosaltres no ens espanta que pensen diferent al que defensem, ni ens espantaria que una informació tocara de ple algun dels membres de la nostra corda perquè féra evident la seua deshonra... perquè creiem en la democràcia i els poders i els drets que la substenten: dret a opinar, dret a manisfestar la discrepància, dret a rebre informació verídica de les fonts públiques. Estem ja ben farts de tractar d'imaginar que un altre món és possible, de voler continuar esperant que tot aquest malson folclòric i dretitzant dels governs que censuren i retallen llibertats acabarà i mirarem de ser la societat europea, avançada i progressista que tots necessitem. No podem callar ja cap atemptat contra les llibertats bàsiques, vinga d'on vinga l'agressió, del PSOE-PSC, del PP o de qualsevol sucursal pseudopolítica... Ja està bé, amics i amigues, ja està bé. La societat civil ha de ser el garant que si els dirigents polítics no miren pel bé comú se n'han d'anar a la merda, ja siga en format presó o en format pèdua d'eleccions. Al Grup Arrels tenim els brots alerta per detectar qualsevol agressió contra els drets bàsics en democràcia... no en dubteu gens ni mica: cridem perquè el món ens senta: NO VOLEM CENSOR, NI LLADRES, NI DÈSPOTES, NI MEDIOCRES EXERCINT EL PODER QUE LA CIUTADANIA ELS ATORGA... PROU, REDÉU!!!

Sortu, el dogma de la Constitución Española i el fonamentalisme nacionalista del PP

Si teniu la paciència de llegir aquesta petita introducció, encara que us assalten els dubtes sobre la coherència del meu discurs i la rellevància del que explico en relació al títol, us asseguro que les vostres expectatives quedaran satisfetes.

   
Els Evangelis Apòcrifs (Barcelona: Proa, 2008) inclouen el que s’anomena el Trànsit de Santa Maria (p. 503-528). Aquest text explica el final de la vida de Maria, en definitiva, el misteri de l’Assumpció, i és un clar referent de l’argument del Misteri d’Elx. Però vull centrar-me en una escena concreta, un cop la Verge és morta, tots els esforços dels apòstols se centren a protegir el seu cos dels atacs que volen infligir-li els grans sacerdots dels jueus. En efecte, quan un d’ells intenta capgirar el fèretre i tirar-lo per terra, se li paralitzen les mans fins al colze i se li queden enganxades: “una part d’ell penjava i l’altra part estava enganxada a la llitera, i el turmentaven grans dolors” (p. 520). A més, els àngels fan tornar cec tot el poble jueu que acompanyava els sacerdots.
Pere, Sant Pere, dóna una solució, si creuen en Déu i en aquell que Maria va infantar, podran recobrar la salut.

Aquí és on voldria aturar-me i establir un senzill paral•lelisme amb el procés d’il•legalització de Sortu.

Quan el PP féu aturar la legalització, Sortu digué:
—Crec en la Constitució Espanyola, i en la necessitat d’abandonar la violència que aquesta Constitució Espanyola ha foragitat dels seus marges legals.
A l’instant Sortu pogué treure les mans de la Constitució Espanyola. Els seus braços, però, continuaven paralitzats, i el dolor encara el turmentava.
Llavors el PP li digué:
—Acosta’t a la Constitució Espanyola, besa el faristol on s’exhibeix i digues: “Crec en Espanya, una, grande y libre; Franco i el PP l’han portada en el seu si i tant l’un com l’altre han continuat verges després de la Democràcia.”
Sortu ho va fer així, i a l’instant recobrà la salut.
Llavors va començar a fer grans lloances a Espanya i a donar testimoni, valent-se del NODO, que la Constitució Espanyola era el temple d’Espanya, de tal manera que fins i tot el PSOE, meravellat, es va posar a plorar d’alegria.

Au, cacau!