Sortu, el dogma de la Constitución Española i el fonamentalisme nacionalista del PP

Si teniu la paciència de llegir aquesta petita introducció, encara que us assalten els dubtes sobre la coherència del meu discurs i la rellevància del que explico en relació al títol, us asseguro que les vostres expectatives quedaran satisfetes.

   
Els Evangelis Apòcrifs (Barcelona: Proa, 2008) inclouen el que s’anomena el Trànsit de Santa Maria (p. 503-528). Aquest text explica el final de la vida de Maria, en definitiva, el misteri de l’Assumpció, i és un clar referent de l’argument del Misteri d’Elx. Però vull centrar-me en una escena concreta, un cop la Verge és morta, tots els esforços dels apòstols se centren a protegir el seu cos dels atacs que volen infligir-li els grans sacerdots dels jueus. En efecte, quan un d’ells intenta capgirar el fèretre i tirar-lo per terra, se li paralitzen les mans fins al colze i se li queden enganxades: “una part d’ell penjava i l’altra part estava enganxada a la llitera, i el turmentaven grans dolors” (p. 520). A més, els àngels fan tornar cec tot el poble jueu que acompanyava els sacerdots.
Pere, Sant Pere, dóna una solució, si creuen en Déu i en aquell que Maria va infantar, podran recobrar la salut.

Aquí és on voldria aturar-me i establir un senzill paral•lelisme amb el procés d’il•legalització de Sortu.

Quan el PP féu aturar la legalització, Sortu digué:
—Crec en la Constitució Espanyola, i en la necessitat d’abandonar la violència que aquesta Constitució Espanyola ha foragitat dels seus marges legals.
A l’instant Sortu pogué treure les mans de la Constitució Espanyola. Els seus braços, però, continuaven paralitzats, i el dolor encara el turmentava.
Llavors el PP li digué:
—Acosta’t a la Constitució Espanyola, besa el faristol on s’exhibeix i digues: “Crec en Espanya, una, grande y libre; Franco i el PP l’han portada en el seu si i tant l’un com l’altre han continuat verges després de la Democràcia.”
Sortu ho va fer així, i a l’instant recobrà la salut.
Llavors va començar a fer grans lloances a Espanya i a donar testimoni, valent-se del NODO, que la Constitució Espanyola era el temple d’Espanya, de tal manera que fins i tot el PSOE, meravellat, es va posar a plorar d’alegria.

Au, cacau!